“Falten referents femenins en la ciència” Núria Miret i Laia Reixach

El dissabte 11 de febrer, vam celebrar el Dia Internacional de la Nena i la Dona a la Ciència. La Núria Miret, astrofísica i antiga alumna de l’Escola Pia de Sitges, i la Laia Reixach, pediatra i antiga alumna de l’Escola Pia d’Olot, van compartir amb alumnat de secundària de diferents institucions educatives de l’Escola Pia, el seu testimoni en una xerrada on line. 

Al segle X a la ciutat d’Alepo, Mariam Al-Asturlabi, va ser una gran constructora d’astrolabis. Mirava les estrelles i les va estudiar. Era matemàtica, astrònoma, va viatjar a Bagdad per ser deixebla d’un gran astrònom… Des de llavors, van passar molts segles en què la ciència, les estrelles, la matemàtica, la física… semblava que no eren per les dones. Vam quedar en l’ombra. Però avui, la Núria, que va estudiar a l’Escola Pia de Sitges, és astrofísica. 

Núria: El meu pare era aficionat a les estrelles i em portava a veure-les a l’Observatori del Garraf, a la nostra comarca. Em fascinava, m’encantava veure el cel nocturn. Quan sortia de les grans ciutats i veia la quantitat immensa d’estrelles que hi havia en el cel, em preguntava d’on venim i que són totes aquestes altres estrelles. Eren preguntes que em quedaven a dins. Paral·lelament, a l’escola notava que les ciències eren per a mi: m’agradaven. Vaig decidir estudiar la carrera de Física a la UB i després vaig fer un master d’astrofisica. Vaig unir el que m’agradessin les mates i les ciències amb la meva passió per l’astronomia, que tenia des d’abans. Després vaig continuar els meus estudis. Vaig marxar a Bordeus a fer la tesi doctoral i ara, fa un parell d’anys, m’he mudat a Viena com a investigadora postdoctoral.

Avui pot semblar que és molt fàcil: hi ha moltes dones metgesses. Però cal fer memòria. La primera dona que es va llicenciar en Medicina, ho va fer a la UB, l’any 1874. Quan va acabar la carrera, eren tres companyes. El govern va decidir que una cosa era que estudiessin i, l’altra, que fessin de metges. Les va tenir cinc anys esperant per donar-los el permís de l’últim examen, que els donaria la possibilitat d’exercir. Una es va cansar d’esperar i va estudiar Magisteri, sent mestra tota la vida. Una segona va morir en el part, i la Dolors Aleu va decidir que no es rendiria, que això era el que volia i va esperar. L’any 1882 va ser reconeguda i va exercir durant 25 anys la medicina. La Laia ho ha tingut més fàcil però… 

Laia: En el meu primer contacte amb la ciència vaig descobrir que m’agradava molt fer-me preguntes i això és per a mi l’essència de la ciència. Em vaig començar a interessar per la recerca. En acabar 4t d’ESO em van donar una beca de joves i ciència de la Fundació La Pedrera. Diferents estius vaig tenir l’oportunitat de fer estades de recerca a diferents llocs del món. En acabar el batxillerat ja tenia clar que m’agradava la Medicina, que em permetia realitzar les meves dues passions: estar amb la gent i fer recerca. Vaig fer la carrera a la UPF. Vaig estudiar el terrible examen MIR, per entrar a l’especialitat. Ara soc resident de Pediatria a l’Hospital Vall d’Hebron. 

Què va ser i és el més difícil d’haver optat per la ciència? i el més fàcil?

Laia: A casa meva no són metges. Soc una mica l’ovella negra. Però tot i ser professors, m’han inculcat la cultura de fer-se preguntes, de tenir curiositat per descobrir les coses… Això m’ho ha fet molt fàcil. Ho lligo amb el més difícil: falten referents femenins en la ciència, els metges que surten parlant a la televisió son homes… a casa m’han ensenyat que jo podia ser científica, metge. Però falten referents. Tenim moltes dones metgesses als hospitals, molt bones, però als llocs de poder són encara homes, com per exemple els caps de servei. És un canvi necessari i responsabilitat de tots generar aquests referents.

Núria: Estic d’acord amb la Laia i en el meu camp és molt cert. Falten molts referents i diversos: és fonamental sobretot quan som joves. Jo encara ho sóc per que en la carrera acadèmica em queden molts pasos fins aconseguir una plaça permanent. Quan intentes projectar-te en gent que coneixes… no trobes dones! La majoria de científics amb places permanents son homes, grans, blancs… que potser treballen en caps de setmana, fins a hores molt tardanes de la nit, i aquest és un estil de vida que no vull per mi. Falta gent que tothom s’hi pugui sentir representat. També jo em vaig trobar que quan estudiava segon de batxillerat, era l’única noia a la classe de Física. Pot semblar una bestiesa, els companys i la professora em van tractar super bé i em van animar a seguir. Però comences, de vegades, a sentir que no estás en el lloc que et pertoca, pots arribar-te a sentir-te incòmoda. És un problema de la societat i com que la ciència n’és part, ens afecta. Això ha estat difícil i el que ha estat més fàcil és que, a mi, m’encanta la meva feina. És super gratificant. Quan em desperto i vaig a treballar, estic contenta del que faig. Animaria tothom que tingui un interès per la ciencia a provar-ho.

Quina és la vostra feina? Com és un dia de feina d’una astrofisica? I d’una pediatra?

Núria: la meva feina és bastant variada. Ara mateix estic a Munic, visitant uns col·laboradors. Els estic explicant els resultats d’una recerca, les dades que analitzo, la interpretació que en faig… Ells m’expliquen el mateix i intentem trobar punts en comú, mirar com podem ajuntar les feines i reinterpretar els resultats. Jo em dedico a l’astronomia, a la part observacional sobretot. Axò vol dir que dedico part de la feina a prendre imatges de les estrelles i com que estem interessats en fer servir els telescopis més grans i som molts, cal enviar propostes d’observació -quines estrelles volem observar, per què és important…-  després cal fer-ho, analitzar les dades i publicar un article on expliquis què has vist i com això ajuda a avançar en el teu camp de recerca. I una part important de la feina és llegir articles d’altres companys per estar actualitzats. A la nostra feina no pots dir que has acabat d’estudiar: la ciència no para d’avançar, cal estudiar, anar a conferències o llegir articles. No hi ha cap dia igual a l’anterior.

Laia: Ara mateix estic a la UCI neonatal, durant quatre mesos. Un dia normal seria, a primera hora, parlar amb el que ha fet la guàrdia -estem 24 hores treballant-: ens explica les novetats, si hi ha hagut algun ingrés, per exemple. Quan un part no va com hauria d’anar, nosaltres atenem la criatura i l’ingressem en la nostra unitat. A cadascú se li asignen diferents pacients, passem visita, fem els canvis… No hi ha cap dia igual, com diu la Núria. Sempre passen coses, acabes corrents a sala de part, revisem la medicació, de vegades cal fer una intervenció com intubar o desintubar un nen, la part d’administració… Tots els pacients són únics però n’hi ha que ho són de manera més particular. Fa poc vam tenir ingressat un pacient que té una mutació genètica, és l’únic pacient descrit viu a nivell mundial. Un repte molt gran! perque te afectacions a diferents nivells. Això, com deia la companya, t’obliga a estar en formació, a buscar publicacions relacionades, tractaments nous… es fan sessions dins dels diferents serveis i entre serveis per trobar sortida a aquests pacients tan complexos. Es el que més m’agrada de la meva feina i del meu hospital, de gran complexitat. 

Esteu començant. D’aquí a 10 o 15 anys, on us agradaria ser?

Núria: A mi m’agradaria poder seguir fent recerca des de Catalunya. Una de les dificultats que tens en la carrera científica es poder-te estabilitzar de manera permanent en un lloc. Són habituals contractes curts en diferents països. Per un període de temps està bé: jo m’alegro molt professionalment i personalment del que he fet, he crescut al marxar a l’estranger i li recomanaria a tothom un cop. Però al cap d’uns anys m’agradaria poder tornar a casa per tenir la família i els amics més a prop, i poder seguir treballant del que més m’agrada. Si puc seguir fent recerca, vindran descobriments nous que ara no podem ni imaginar.

Laia: Vaig començar dient que volia ser oncòloga pediatra i, aquests anys, rotant pels diferents serveis m’he enamorat de la Unitat de Cures intensives pediàtriques, una vida molt intensa que em sembla molt i molt interessant. Ara mateix -que potser canviaré!-, m’agradaria treballar en una unitat així. No sé si aquí o en un altre lloc. A mi una de les coses que m’ha aportat la ciència ha estat viatjar i conèixer altres llocs. No tanco les portes a seguir viatjant. Una de les coses que no és tan fàcil de fer, perque la càrrega assistencial ho complica molt, és fer recerca. A mi m’agradaria que, en un futur, la meva feina tingués una part de recerca, una de docència i una d’assistència que és la que fem més. Una de les coses que més m’agrada de les ciències és que no saps mai on et portaran, on acabaràs. Aquesta part de deixar-te portar m’agrada molt.

Què us motiva? Què us fa tan felices fer-la? Què us omple?

Laia: Jo m’ho passo molt bé a la meva feina. És molt dura. Hi ha moltes nits que no em deixa dormir: perquè em preocupo a casa meva o estic de guàrdia. Però també és molt agraïda. Per exemple, quan el pacient va bé o la família està agraïda, quan pots acompanyar el nen malalt o acompanyar-los a ells en una situació tan terrible com la de tenir un fill malalt. Saps? Jo vaig en moto a la feina. Cada dia, passo per un lloc des d’on es veu el mar de fons. M’obligo a parar, perquè no sempre m’aixeco amb ganes d’anar a treballar, i miro el mar. Llavors, penso en tots els infants que, per mala sort, ja no estan amb nosaltres i em dic: “treballes per aquests nens, per aquestes famílies, per canviar això… i em dona ànims.“

En un futur proper hi haurà dones amb responsabilitats o càrrecs directius?

Núria: Ja n’hi ha, com a mínim, per la part que conec. Ja hi ha professores d’universitats amb els seus grups de recerca, catedràtiques… però molt poques comparades amb la quantitat d’homes que ocupen càrrecs. Si mires el balanç de gènere a nivell d’estudiants de grau, està més o menys igualat, però quan vas avançant en la carrera, es queden menys dones. Moltes ens perdem pel camí o estem infrarepresentades.

Què podem dir a les noies que diuen que les mates, que les ciències, no són per elles? 

Laia: Són per tothom. Tothom té dret a que no li agradi una matèria però no ha de venir definit per ser nen o nena. Jo puc ser el que vulgui, qui vulgui. És important que no ens tanquem portes pel fet de ser dones, hem de poder arribar on vulguem, fer la carrera que vulguem. Això està canviant i les dones arribarem a llocs de poder: és un canvi necessari. Hem de començar per no tancar-nos portes.

Núria: estic d’acord i hi afegiria que continuem totes, i tots, en els camps de la ciència. Crec que en el futur, les feines estaran en l’àmbit tecnològic, científic… és el nostre dret però a més hem de ser-hi perquè és cap a on va el futur. Sé que pot ser complicat: jo vaig tenir els meus dubtes en alguns moments, m’he sentit fora de lloc… Però parleu amb els amics i amigues, amb un professor, familiar, amb qui hi tingueu confiança. L’hi expliqueu i tot es suavitza. També hi ha programes de mentoring amb veterans que estan treballant en el mateix camp. Jo estic en un: m’està ajudant a reafirmar-me, a sentir-me amb suport, cal aprofitar-ho. Cal afegir que sempre es pot provar i no passa res per equivocar-se. Si ara creieu que us agrada, proveu-ho, el pitjor que pot passar és que després trieu una altra carrera. La gent diu que això és perdre un any -no passaria res si ho fos!- però per a mi no és perdre un any perquè has adquirit experiències, aprenentatges… i ningú us ho pot treure.

Laia: Tu pots fer ciència de moltes maneres, inclou molts camps. Jo vaig demanar la beca de joves i ciència en l’àmbit de biologia, perquè m’agradava la medicina pero me la van donar de física i vaig dir “i ara que faré!? si no se’m dóna bé?”. En canvi, aquesta beca em va portar a entendre la ciència de manera diferent. Si hagués renunciat a aquella oportunitat segurament no estaria on sóc ara, no hauria viscut experiències que m’han format… Deixeu-vos portar, traieu-vos la pressió, esteu prenent decisions d’un moment concret de  la vida, però aquest moment ni tan sols definirà què sereu, qui sereu de grans. On arribeu ho anirà definint el vostre itinerari vital. La vida dóna moltes voltes, la ciència també, i no sabem on acabarem.

Heu tingut alguna dificultat per estudiar les vostres carreres?

Núria: la dificultat és la carrera en si mateixa. En la meva opinió és bonica però no és especialment fàcil: calen moltes hores d’estudi, de dedicació, has de renunciar a altres coses… Mentre estava a la universitat, hi havia companys amb més temps lliure, però són decisions que tu vas prenent i està bé. 

Laia: penso com la Núria. Són carreres molt sacrificades durant l’etapa de formació i en la dedicació professional però també t’aporten altres experiències. Cal posar en una balança, si t’agrada el que estudies i el que fas, compensa. El que si vull destacar és que, sent estudiant, i encara ara, entro amb un estudiant (home) en consulta, i la família, tot i haver parlat jo, es dirigeix a l’home per fer preguntes. ”Sóc jo la doctora, ei!”. De vegades, et parlen com a nena, com a auxiliar… No et reconeixen com a figura de metgessa.

Com afrontes estar davant d’un pacient en vida o mort?

Laia: De vegades, malament. Treballes sota pressió i en situacions complexes, mai sents que ja saps prou. Penses que encara podries ajudar més el pacient. Però m’agrada, per això puc fer aquesta feina. Frueixo de l’adrenalina quan hi ha un pacient crític: haver de prendre decisions ràpides, gestionar la situació… Evidentment, no gaudeixo en una situació així pensant en el pacient: no voldries que mai ningú visqués allò. I és cert que millor quan les coses van bé. Quan no, és difícil de portar-ho. M’ho treballo cada dia: n’estic aprenent a gestionar-ho. El que és cert és que quan t’agrada la feina que fas, com és en el meu cas, acceptes aquestes situacions dures com a part de la mateixa feina. 

Quantes estrelles es poden veure al cel de Catalunya?

Núria: És molt difícil de respondre. Depèn des d’on mirem, si és des del centre de Barcelona o una gran ciutat, les podeu comptar amb els dits d’una mà. Quan ho fem en una nit fosca, fora de la ciutat, podem veure’n milers, centenars de milers. És una pregunta complexa per contestar-la en un moment: sobretot, des del moment en què contestem que l’univers és infinit…